Visió integral del sistema econòmic autònom

10 febr. 2014 | Visió integral del sistema econòmic autònom |

[ Traduire en français ] [ Tradurre in Italiano ] [ Traducir al castellano ] [ Translate to English ] [ Traduir al català ]

Introducció

L’objectiu d’aquesta proposta de treball es dinamitzar l’ús de la moneda social entre els membres de la CIC, promocionant els intercanvis i l’acceptació de la moneda social en detriment dels euros.

L’estructura del sistema econòmic autònom ha de facilitar l’empoderament econòmic, a partir d’uns valors comuns que considerem bàsics pel bé comú.

Un dels eixos principals del sistema econòmic autònom (SEA) són les persones. A partir de l’estudi de les relacions personals, col·lectives i territorials s’han identificat una sèrie de criteris i factors que afavoreixen les relacions de confiança entre les persones que realitzen intercanvis. Ens centrarem en dos que considerem determinants: la reciprocitat i la proximitat, però els explicarem més endavant.

La confiança és essencial per a l’acceptació de la moneda social. Tant pel que fa a les persones a qui acceptarem que ens paguin amb MS, com també en la moneda social com a eina que representa un valor just, real i que ens serà útil per bescanviar-la posteriorment per quelcom que ens permeti satisfer les nostres necessitats.

La moneda social trasllada la confiança personal de l’intercanvi directe cap a una confiança col·lectiva, en el propi sistema econòmic autònom: socis, projectes productius i comissions de la CIC. (I en una visió integral, a on les diferents monedes socials són equiparables entre elles, també inclouriem en el SEA de la CIC a les ecoxarxes, com a espais econòmics de proximitat). Dit d’una altra manera, qui accepta la moneda social, confia que podrà bescanviar-la dintre del SEA de la CIC i les ecoxarxes. Això vol dir que confia que hi haurà una oferta real de recursos disponible i que altres socis i la pròpia CIC li acceptaràn el pagament amb moneda social.

En conclusió, la moneda social representa un valor real, mesurable, i un valor intangible, la confiança, personal i col·lectiva.

Com podem dinamitzar l’ús de la moneda social?

Per una banda, hem de considerar la dimensió humana de l’àmbit econòmic. Això es desenvoluparà més endavant, però cal recordar que la moneda social representa i/o sustitueix una relació d’intercanvi entre dues persones, o empreses. Per tant, cal dissenyar eines que afavoreixin espais d’intercanvi (mercat virtual, IntegralCES) i facilitin l’extensió de l’intercanvi com a modus vivendi.

Central d’Intercanvi

Per dinamitzar la moneda social hem de facilitar allò que la fa necesària, els intercanvis. La MS es crea després d’oferir quelcom i no rebre una contrapartida equivalent en el mateix moment. No representa un deute, com a molt un compromís, o millor dit la confiança que ens servirà per tancar l’intercanvi rebent allò que ens interessa o necessitem. Llavors, la moneda desapareix, flueix i permet seguir fent intercanvis i posant en circul·lacio nous productes i serveis.

L’intercanvi és produeix de forma natural amb molta facilitat a l’àmbit personal i entorns locals, però si volem traslladar aquesta forma de relació social al conjunt dels participants d’un sistema econòmic més gran (com ecoxarxes grans o la CIC), cal fer una tasca important de dinamització. Les centrals d’intercanvi permeten extendre intercanvis personals a un col·lectiu més nombrós, així com fer intercanvis amb volums més grans. Són, en aquest sentit, un instrument favorable perque l’oferta disponible (producció, serveis, capacitats, coneixements, recursos, etc.) i la demanda (necessitats) és trobin i s’equilibrin. Actuant de forma coordinada amb la CAC, per redistribuïr aquests recursos locals de forma global, o amb la borsa de treball, o amb la xarxa territorial, etc.

Des d’una central d’intercanvi és poden dinamitzar els intercanvis personals i multipersonals, fer seguiment de les ofertes i demandes de l’IntegralCES, Mercat virtual, estudiar i resoldre els desequilibris que es van produïnt. Des d’una central d’intercanvi també és molt més fàcil promoure els intercanvis pel bé comú, o fins i tot generar-los. Aquest tipus d’intercanvis permeten treballar amb recursos de valor més alt, per exemple, oferir certa maquinària que algú te disponible (o cedeix a la Central d’Intercanvi) a canvi que un productor es comprometi a oferir cert volum de producció a qualsevol membre. (Segurament el propietari de la maquinària no acceptaria xx kilos de patates durant cert temps, o potser no està interessat en el que li pot oferir aquell productor, però igualment ofereix la màquina i rep a canvi un volum de MS que després podrà fer servir per adquirir altres productes/serveis que li interessin més.

La Central d’Intercanvi (CI) pot funcionar com a comissió del node 5 i coordinar-se amb altres comissions o portant a l’assemblea aquells casos en els que sigui necesari donar un marge de confiança major. Per exemple, donar un tractor a un productor. En aquest cas, el productor rep l’autorització d’un saldo negatiu X, a canvi d’oferir la seva producció a la CAC al 100% en MS. També podria fer-se per mitjà d’un crèdit en MS de la CASX.

La CI, com qualsevol altre comissió, també pot fer una funció descapitalitzadora de recursos en intercanvi o cessions de recursos. Per exemple, un productor que ofereix el seu producte 100% en moneda social, i que acumul·la un saldo elevat perque no troba internament allò que necessita, pot demanar a la CI que li aconsegueixi un recurs determinat. La CI el buscarà dintre de la xarxa social de la CIC, preguntarà a altres centrals d’intercanvi d’ecoxarxes o cooperatives integrals, buscarà a intercanvis.net i altres webs d’intercanvi externes, i si finalment no ho troba, tractarà d’obtenir-lo amb euros, criptomonedes o altres mitjans. Allò que determinarà qui fa la funció descapitalitzadora finalment pot dependre del tipus de recursos/producte/servei, amb qui te una major relació d’intercanvi el destinatari del recurs, etc.

Millorant la usabilitat

Per dinamitzar els intercanvis i la moneda social, cal disposar d’eines que siguin funcionals, còmodes de fer servir i que no requereixin un esforç extra respecte a les eines a les que ens ha acostumat el sistema capitalista.

La interacció amb altres comissions, IntegralCES, oficines de canvi, serveis informàtics, etc. es desenvolupa a l’apartat de les comissions i eines disponibles al SEA.

Criteri de reciprocitat

Hem de tenir en compte quin és el valor real de la MS, i garantir que representi un valor equivalent a allò que es va oferir quan es va acceptar la moneda social. És a dir, hem de garantir una convertibilitat sense pèrdua de valor. Aquí és on entra en joc el criteri de reciprocitat, tant pel que fa al grau d’acceptacio de moneda social, com a la forma d’establir el valor entre els recursos intercanviats amb la moneda social.

La valoració de productes, bens i serveis te components objectius i subjectius. Per una banda, es pot valorar en funció de les despeses de producció o prestació d’un servei, o en funció del preu de mercat, però també existeixen components més personals, com el valor percebut, l’adeqüació a les necessitats reals, etc.

Estem acostumats a partir del valor que es fixa al sistema capitalista, al valor de mercat o preu de venda al públic. Però en una economia social, hauriem de reduir aquest valor descomptant la càrrega impositiva, els marges excesius de benefici i altres components especul·latius sobre el preu. Per aquest motiu, és millor partir del valor o preu d’intercanvi, que es fixa per mutu acord entre les persones que intercanvien. Aquest valor és normalment més just, i atén més a les característiques i propietats reals dels recursos, la situació econòmica de les persones, etc.

Fixant-nos en aquesta visió, el preu en moneda social seria molt més baix, o dit d’una altra forma, el valor de la moneda social respecte l’euro seria més gran, ja que amb les mateixes unitats monetàries es podrien adquirir més recursos. Però existeixen altres condicionants que hem de tenir en compte a l’hora de valorar productes i serveis. No es tracta d’analitzar-los tots, però si que pot ser interessant destacar criteris de valoració com la solidaritat, el preu just, que fan valorar a l’alça determinats recursos, i la forma de generar-los, fent que en aquest cas el preu en moneda social es pugui veure incrementat respecte a la valoració de mercat en un mercat capitalista.

Un altre aspecte a tenir en compte podria ser la diferència de valor en productes excedents, respecte a altres recursos escasos. No tant pel que fa a una valoració determinada per la oferta i demanda, o la competència, sinó per exemple pel que fa a la decisió personal d’un productor d’oferir a millor preu, o fins i tot regalar, la seva producció excedent.

És molt important tenir cura que els criteris de valoració siguin recíprocs, per no caure en relacions d’aprofitament o engany que puguin afectar a la confiança de les persones. En aquest sentit, la dimensió personal del procés d’intercanvi transcendeix per sobre de la relació de compra-venda.

Foment de les economies locals i les relacions de proximitat

Com actuem sobre l’altre component del valor de la moneda social, la confiança? Fomentant relacions de proximitat i responsabilitat col·lectiva. Dit d’una altra manera, vertebrant un sistema econòmic a on es potencía la proximitat i l’economia local (ecoxarxes i nuclis locals de la CIC), com a espais econòmics autosuficients a on els membres puguin bescanviar facilment la seva moneda social.

Com ja sabem, aconseguir l’autosostenibilitat i l’autosuficiència no sempre és fàcil, especialment com més petit sigui l’espai econòmic (extensió territorial i nombre de participants a una ecoxarxa o nucli local de la CIC).

Mecanismes que afavoreixin la circul·lació global de les monedes socials

La proximitat i l’economia local s’han de complementar amb un espai econòmic global, que permeti la redistribució de recursos entre les diferents economies locals i generar la suficient massa crítica com per tirar endavant projectes productius i serveis comuns més globals (CAC, CASX, borsa de treball, etc.)

Aquesta dualitat en el sistema econòmic autònom s’ha de respectar i retroalimentar. En cas contrari, el sistema econòmic genera desequilibris monetaris i una distribució desigual dels recursos. I això és precisament el que està succeïnt en aquests moments, amb el resultat previsible de la pèrdua de confiança en el sistema econòmic autònom, disminució dels percentatges d’acceptació de moneda social (excepte si es garanteix via euros) i la reducció de l’oferta de recursos disponibles en moneda social.

Arribats a aquest punt, no podem passar per alt allò que habitualment ha estat i serà el repte més difícil de resoldre:

La dimensió humana de l’àmbit econòmic.

En qualsevol sistema econòmic social haurem de trobar equilibris i respostes derivats de la pròpia condició humana. Aquí entra en joc el criteri pel bé comú, que potser sigui el més extens i complex de tots, ja que engloba en si mateix la comprensió, anàlisi i sintesi de tot el sistema econòmic i les diferents realitats de les persones que hi participem. És al mateix temps, un valor, un objectiu i la eina per aconseguir-lo.

Potser la forma màs clara i entenedora d’explicar-ho sigui fent un símil respecte la meditació com a forma d’empoderament personal, autoestima i consciència plena.

Aquells que ja sóm conscients del que estem fent, que ja hem viscut experiències que ens han permés avançar més enllà del sistema establert, ens podem qüestionar més facilment tot el model i dissenyar-ne un de nou que resolgui les mancances i perversions del sistema actual. Podem fer un esforç d’anàlisi integral, global, però mai podem deixar de tenir en compte la coexistència de diferents realitats personals i la necessitat d’establir un espai de transició que fluctui a diferents ritmes.

Hem de considerar l’àmbit més personal, per entendre com i per què es prendràn decisions determinades i s’establiran relacions personals, relacions per proximitat, per interés, per inseguretat. En la mesura que sapiguem analitzar aquesta dimensió humana i personal, serem capaços de dissenyar els mecanismes i les respostes que permetin a les persones participar en el nou sistema segons les seves necessitats, capacitats i, fins i tot, expectatives.

En primer lloc, cal recordar que tots tenim pors i inseguretats personals respecte a qualsevol canvi. El capitalisme i la falsa democràcia ens han instaurat en un escenari virtual de confort i comoditat que molta gent perceb com a real i és tot allò que coneix fins ara. Per tant, hem de saber desaprendre tot allò que el capitalisme ens ha inculcat com a valors i necessitats que no són essencials. Cal fer un esforç personal i col·lectiu per trobar quin és nivell de decreixement econòmic que considerem adeqüat. Segurament hi haurà molts criteris i opinions diverses, sobre què és i què no és prescindible en una societat “desenvolupada”.

Responsabilitat personal i col·lectiva

Així doncs, es tracta també de saber trobar un equilibri, entre la comoditat personal i l’activisme col·lectiu. No oblidem mai que no podem estar sempre “lluitant en tots els fronts”, de fet és habitual trobar-nos amb actituts aparentment passives respecte a la sobirania econòmica, precisament en persones que ja estàn dedicant els seus esforços a la sobirania alimentària, tecnológica, política, etc. i també en persones que carreguen amb una hipoteca, responsabilitats familiars, etc.

El que és veritablement important és prendre consciència personal i col·lectiva. Cal no oblidar-se de què volem, què estem fent i com ho fem, i alhora, ser conscients que les nostres accions o inaccions formen part de la nostra acció col·lectiva. Només des d’aquesta consciència permanent, podrem desaprendre certs vicis i ens serà posible resoldre/reconduïr, des de criteris socials, situacions i comportaments personals a les que el sistema capitalista ens ha acostumat.

Això ens ha de fer preveure, estudiar i trobar respostes a certs “reptes”: (copiat de la segona versió de l’Ekonomikón)

– Persones que obliden les necessitats reals i s’interessen únicament per l’acumul·lació de monedes.

Dintre d’aquest grup podem trobar-nos des de persones amb inseguretats que entenen l’acumul·lació de diner com a reserva de valor i protecció davant situacions futures d’incertesa, fins a veritables especul·ladors del capitalisme, que busquen continuament maximitzar beneficis alterant de forma oportunista el joc net de l’oferta i la demanda.

– Persones que consideren com a activitat productiva l’obtenció de monedes, en comptes de l’obtenció de recursos. (Comerciants, banquers i empresaris del capitalisme)

– Creació d’institucions verticals que regulen les monedes en benefici de determinats grups.

– Aparició descontrolada i incontrolable de monedes.

– La falsificació de monedes.

– La fluctuació del valor de les monedes.

– La confusió entre monedes.

– La sustitució dels intercanvis per un simple negoci de compravenda.

En aquesta primera versió de la visió integral no desenvoluparem quines poden ser les respostes a cada un d’aquests i altres reptes. Però si podem avançar que el propi disseny de la moneda social (sense interés, amb oxidació, amb límits de posicions negatives, etc.), estructures horitzontals i assembleàries i les eines desenvolupades des de les pròpies ecoxarxes i comissions de la CIC, contribueixen a resoldre favorablement aquests reptes.

En tot cas, l’observació de les necessitats reals de les persones i els territoris, així com la consideració del bé comú per garantir una distribució més eficient i justa dels recursos pot ser una bona forma de donar resposta a qualsevol situació.

Conclusions d’aquesta visió integral que cal desenvolupar amb altres comissions

Hi ha un fluxe global a on les ecoxarxes i nuclis locals, per una banda, i les comissions de la CIC, per una altra, estàn permanentment oferint-se i demandant-se recursos (intercanviant).

L’acceptació de moneda social al 100% per part de la CIC és imprescindible per garantir la confiança en el sistema econòmic autònom, sense la necessitat que sigui recolçada per un pressupost en euros. Els fluxes locals i globals garanteixen la redistribució i l’accés a una oferta global de recursos, que garanteix la moneda social i alhora facilita la seva circul·lació, de forma que no es produeix acumulació ni estancament.

Les comissions de la CIC i les centrals d’intercanvi de les ecoxarxes actúen pel bé comú i garanteixen les seves monedes des de l’autogestió local. Els desequilibris locals troben respostes creatives des d’un àmbit de participació global, i alhora la CIC s’abasteix des dels seus nuclis locals i les ecoxarxes dels recursos necessaris al 100% en moneda social.

La necessitat d’acceptació i utilització dels euros es redueix i queda restringida a una circul·lació exterior. S’accepten com a font de financiació externa per la via de la desobediència econòmica, consum responsable, estalvi responsable, donacions, apadrinaments, oficines de canvi, etc. S’inverteixen automàticament en proveïr el sistema autònom de recursos que encara no es poden produïr internament en moneda social, afavorint i reforçant un menor grau de dependència respecte d’altres monedes i sistemes econòmics.

Ecosistema de monedes socials, criptomonedes i monedes oficials

Dintre del sistema econòmic autònom coexisteixen diferents tipus de monedes, que es fan servir en diferents situacions, àmbits de l’economia global i estàn relacionades amb diferents graus de participació i acceptació de la moneda social. Es tracta d’un sistema jove, dinàmic, en transició, a on es relacionen persones i empreses amb diferents graus d’autonomia i dependència d’altres sistemes externs.

La moneda pròpia del sistema econòmic autònom és la moneda social, perque és aquella que ha estat dissenyada com a una eina al servei del bé comú dels participants, i és la que incorpora en aquest disseny el respecte als valors comuns que hem decidit fomentar. Per aquest motiu, ha de ser la moneda prioritària, la que s’ha de promocionar activament des de tots els àmbits comuns (rebosts, centrals d’intercanvi, comissions, etc.)

L’ús i acceptació d’altres monedes no ha de ser negatiu pel sistema, per definició. En tot cas, allò que pot ser negatiu és la utilització que es doni a aquestes monedes. Tots entenem que continuar utilitzant els euros, en un sistema en transició, pot ser necesari per abastir-se de determinats recursos que encara no es generen. De la mateixa manera, es poden fer servir les criptomonedes per proveïr-se d’una oferta exterior per vies alternatives a l’ús de la moneda social.

Tot i que l’ús de les criptomonedes s’hauria de regir pels mateixos criteris que les monedes socials, el seu disseny actual no ho fa possible. Per tant, seria recomanable restringir la seva utilització a usos externs, com a font de financiació / abastiment externa. En aquest punt, trobo dues avantatges importants de les criptomonedes respecte de les monedes oficials, per una banda la seva generació descentralitzada, que afavoreix la nostra estratègia política de dessobediència econòmica, i per altra banda, la seva usabilitat, que li confereix una destacable facilitat de transmisió.

En conclusió, l’ús de les criptomonedes és una realitat que cal acceptar, des d’una òptica d’estratègia política i funcionalitat complementària, però no s’hauria de promocionar el seu ús en certs àmbits interns, perque pot entrar en competència amb l’ús de la moneda social, alterant la dinàmica de les relacions socials i econòmiques que afavoreix la nostra moneda i, per tant, tornant a caure en els errors del sistema capitalista.

La descapitalizació (o financiació externa)

Fent un esforç de sintesi, per no entrar en qüestions més técniques, la descapitalització es pot entendre com la introducció de recursos del sistema capitalista dintre del nostre sistema econòmic autònom. Aquesta obtenció de recursos es fa sense disposar inicialment dels euros necesaris dintre del nostre sistema autònom, per on només circul·la moneda social i es fan intercanvis. Per tant, podem ampliar la definició de descapitalització com a l’acte d’obtenció de la financiació externa necesària per proveïr el nostre sistema autònom de recursos que no es generan internament. Cal destacar que la utilització del terme financiació no fa referència a endeutament, sinó que es correspón amb l’obtenció d’euros a partir de la prestació de serveis, venda de productes o intercanvis amb el sistema capitalista.

La descapitalització esdevé un mecanisme estratègic dintre del nostre sistema econòmic autònom, a tots els nivells. De la mateixa manera que fomenten la producció interna de tots els recursos que es poden generar dintre del nostre sistema ecònomic autònom, també podem obtenir recursos necesaris incorporant-los (recuperant-los) des del sistema capitalista.

Les fonts de descapitalització (financiació externa) són nombroses i variades. Podem destacar les que procedeixen de:

– consum responsable: rebosts, CAC, obradors, productors, mercats en moneda social, etc.
– prestació de serveis: informàtica, gestió econòmica, borsa de treball, etc.
– estalvi responsable: CASX
– apadrinaments, donacions, dessobediència econòmica, etc.
– intercanvis: centrals d’intercanvi

La descapitalització és, juntament amb la producció, és un dels eixos principals que ens ajuden a entendre els fluxes de circul·lació interna de les diferents monedes. Per una banda, tenim una oferta o producció interna que procedeix de l’activitat econòmica generada en el nostre sistema econòmic autònom (representada com a diferents fluxes de moneda social, que circul·len internament en totes direccions) i, per altra banda, tenim una oferta de recursos que procedeixen de l’exterior (representada com a fluxe d’euros i criptomonedes, que entren al nostre sistema autònom només a nivell superficial, sense circul·lació interna, per tornar ràpidament al sistema capitalista i retornar finalment en forma de recursos).

Així doncs, cal remarcar que l’objetiu de la descapitalització no es guanyar euros o criptomonedes, això és només una conseqüència temporal o instrument per obtenir del sistema capitalista aquells recursos que no produïm internament.

El que fa realment interessant aquesta forma d’obtenir els recursos externs és que redueix la nostra dependència respecte de l’euro. Com que la financiació procedeix del propi sistema capitalista, això ens allibera de la necessitat de demanar el pagament en euros a qui està participant al sistema econòmic autònom, o que el pressupost comú de la CIC avali una part de l’oferta en circul·lació.

Un exemple molt clarificador podria ser l’activitat d’un rebost o la pròpia CAC, que en comptes de demanar el pagament d’una part en euros als membres de la CIC i/o ecoxarxes, per cobrir despeses de transport o de productes que es comprin en euros, poden contactar amb grups de consum que paguin en euros, de forma que financiin de forma externa les despeses en euros, permetent així el pagament al 100% en moneda social dintre del nostre sistema econòmic autònom.

A la fase de transició en la que ens trobem la descapitalització és fonamental. Sense aquesta font de financiació no serà posible disposar dels recursos necesaris per fer crèixer el nostre sistema econòmic autònom, a curt termini. Existeixen molts recursos que encara no podem generar localment ni dintre de l’espai econòmic de la CIC, sense la utilització d’euros o altres monedes externes.

La descapitalització en si mateixa no esdevé un objectiu, és una eina més que tenim per satisfer necessitats i permetre el nostre empoderament econòmic col·lectiu, recuperant allò que ja hem generat dintre del sistema capitalista.

Podem identificar 3 formes bàsiques de descapitalització: (cal reescriure)

· Activa: Dinamitzada i coordinada des de comissions i ecoxarxes, però també la que poden fer socis autònoms des de la seva autogestió i activitat dintre del sistema econòmic autònom.
· Pasiva: Procedeix de persones i empreses del nostre sistema econòmic autònom, que no participen activament i no generen la moneda social suficient com per deixar de fer servir els euros com a moneda de canvi amb altres socis i projectes autònoms.
· Involuntària: Procedeix de persones i empreses del sistema capitalista, que no interactuen dintre del nostre sistema, simplement fan una acció de consum responsable, estalvi responsable, donació, apadrinament, etc.

La descapitalització pasiva no ens interesa i anirà reduïnt-se com més oferta existeixi dintre del sistema econòmic autònom i més fluïda sigui la circul·lació de la moneda social o els intercanvis directes.

Recomanacions per un treball transversal entre comissions

– CAC

No ha de fer una funció únicament d’abastiment. És molt més útil pel sistema econòmic (i per extensió per tots els membres: persones, projectes productius, rebosts i/o centrals d’intercanvi, ecoxarxes, nuclis locals CIC), que la CAC treballi pel bé comú. Això vol dir redistribuïr els recursos excedents, a preu de cost, permetent que es mantingui un marge de gestió que repercuteixi també en el desenvolupament dels rebosts.

D’aquesta manera els rebosts locals podràn ser més autosostenibles, disposaràn d’una oferta externa més gran per intercanviar amb els seus productors i atendre millor les necessitats locals. I això els permetrà oferir cada cop més productes i millors tractes amb productors locals a la CAC.

A la visió integral del sistema econòmic autònom, la CAC te un àmbit d’actuació global que ha de complementar i reforçar la gestió local dels recursos que es duu a terme des de les ecoxarxes i nuclis locals de la CIC. Aquesta gestió local, basada en la proximitat i un major grau de confiança, permet realitzar una administració més eficient i propera, des del punt de vista de l’abastiment de les necessitats de les persones i dels diferents espais geogràfics.

– CASX: 

L’estratègia de la CASX la podem dividir en dos àmbits principals:

· Gestió d’estalvi responsable
· Font de financiació interna

Des de CASX es poden gestionar dipòssits en tots els tipus de monedes que ens interessin. Només cal dissenyar diversos tipus de comptes d’estalvi, segons quin sigui l’origen dels diners rebuts i la moneda emprada. Així, per exemple, podem tenir dipòssits amb compromís de retorn 100% en moneda social, retorn fraccionat, retorn en forma de productes/serveis/bens, etc.

La forma de gestionar aquests estalvis és allò que fa a la CASX una peça clau del nostre sistema econòmic autònom. Aquests estalvis es poden fer servir per invertir-los en projectes productius pel bé comú. De forma que oferim als estalviadors (externs i interns) una forma de “posar a treballar” els seus diners i contribuïr a la generació de riquesa col·lectiva.

La millor forma de gestionar aquesta font de financiació es fer que siguin els propis estalviadors els que puguin decidir a on volen que es facin servir els seus diners. Per fer-ho, una forma fàcil pot ser mitjançant campanyes de coopfunding dissenyades des de CASX, a petició dels propis projectes productius que demanin un crèdit, o segons les recomanacions d’altres comissions de la CIC o les ecoxarxes. Així, totes les que tinguin dipòssits poden escollir entre les campanyes de coopfunding de la CASX on volen invertir els seus estalvis.

– Xarxa territorial

Des de la xarxa territorial es poden desenvolupar mecanismes de recolçament a projectes locals, des de l’àmbit global. La creació i consolidació de projectes productius distribuïts de forma descentralitzada permet fomentar l’autosuficiència en els espais locals, afavorint al mateix temps l’extensió i activació d’una masa crítica global que reforça el procés de transició i empoderament econòmic.

És essencial realitzar i mantenir actualitzat un mapeig global de recursos, necessitats i espais que ens permeti conèixer i recolçar projectes existents, però alhora planificar i desenvolupar-los allà on no existeixin i siguin útils.

– Financiació via CASX (coopfunding) …

– Borsa de treball

Des de la comissió de Borsa de Treball es gestiona una potent eina, que a més de facilitar la distribució global de les capacitats, coneixements i experiències dels socis, permet un accés fàcil i dinàmic un “mercat laboral social” on es poden trobar les persones que busquen una ocupació remunerada o voluntària, les persones que necessiten ajuda per realitzar determinats treballs, o persones que volen participar en activitats de formació guiada.

En un sistema econòmic autònom les relacions personals són molt diferents a com es desenvolupen habitualment en el mercat laboral capitalista. Es generen més relacions de confiança, amistat, suport mutu que afavoreixen la recircul·lació de la moneda social entre els socis, els diferents territoris i ecoxarxes. Així doncs, és també un mecanisme de reequilibrament dels fluxes econòmics.

El seu funcionament pot lligar-se molt estretament a l’activitat dels projectes productius, rebosts locals, la CAC, etc. de forma que sigui una garantia més de recolçament de la moneda social emesa, igual que amb productes o bens, però en aquest cas amb serveis.

– Mercat virtual (a desenvolupar)

– Oficines de canvi (a desenvolupar)

– Serveis informàtics

La comissió d’informàtica de la CIC és una peça clau per la sobirania informàtica. Un cop alliberat el programari, ara hem de centrar els esforços en alliberar el maquinari i les xarxes de telecomunicacions (accés a internet, telefonia, etc.)

Des de la comissió d’informàtica, juntament amb col·lectius com Marsupi, N-1, empreses com Dimensis o comunitats com Calafou o el Hacklabvalls, i espais com Macus, s’estàn fent aportacions molt importants per oferir alternatives dintre del sistema econòmic autònom, 100% en moneda social o intercanvi. Podem trobar des de gestió de dominis i recursos d’allotjament web, correus, a servidors, centraletes VoIP i nodes de la xarxa lliure Guifi.net.

S’extèn un model descentralitzat, que enllaça molt bé l’empoderament de persones i nodes locals, per teixir una completa xarxa global.

Exemples pràctics de retroalimentació entre les economies locals i l’economia global

(re-circul·lació de moneda social)

Oferta:

– Els productors ofereixen una part important de la seva producció al rebost local de la seva ecoxarxa o nucli local de la CIC.
– Després d’abastir les necessitats locals, el rebost (o la central d’intercanvi local) ofereix/intercanvia els excedents amb altres rebosts propers o amb la CAC.
– La CAC rep recursos excedents de diversos territoris i els redistribueix

Demanda:

– Els productors locals estableixen relacions de proximitat i confiança amb els membres de les ecoxarxes i els rebosts locals.
– S’identifiquen necessitats dels productors i es procura una resposta local. Quan això no és posible, el rebost o la central d’intercanvi local, comunica la demanda a la central d’intercanvi de les ecoxarxes properes o a la comissió de la CIC corresponent: xarxa territorial, borsa de treball, CAC, informàtica, gestió econòmica, CASX, etc.