Introducció: Treball final del Postgrau en Agents de Desenvolupament Internacional
Segons l’Enciclopèdia Catalana, l’economia és “l’administració ordenada dels béns d’una comunitat (estat, establiment, família, etc.)” . Etimològicament ve del grec oikos, casa, i nemo, regles. És a dir que l’economia és un conjunt de regles que han de servir a les persones per gestionar el lloc on viuen i els recursos que hi ha per poder satisfer les seves necessitats. Malgrat tot, avui en dia l’economia se’ns presenta com quelcom de complicat, aliè al nostre comportament. El model actual que regeix les relacions de producció és titllat de determinista i se li atorga un caràcter inqüestionable. Sovint oblidem que un sistema econòmic no és altra cosa que això, un conjunt de normes arbitràries que han fet les persones per administrar els seus recursos, i en la mesura que ha estat creat per les persones, tots podem influir en el seu funcionament.
En termes generals podem dir que el paradigma econòmic més generalitzat actualment és el capitalisme liberal. El pensament liberal pretén posar l’individu al centre de tots els àmbits de la vida, prioritzant l’acció individual a la col·lectiva. En la seva dimensió econòmica, el liberalisme implica la no intervenció de l’Estat en les activitats mercantils entre els individus, però no té en compte les relacions de poder que existeixen entre ells. Aquesta no intervenció es trasllada també al sistema monetari, que esdevé un instrument poderós de política econòmica en mans d’organismes privats. D’altra banda, el context socioeconòmic que acompanyà el naixement del liberalisme es pot descriure com un moment d’escassetat. Malgrat que la quantitat de població era menor i els recursos més abundants que ara, el poder estava concentrat en poques mans i a més no s’havien desenvolupat els coneixements i la tecnologia necessàries per treure’n profit. En una situació de mancança, la reacció humana més freqüent és la por, de la qual se’n deriven comportaments com l’acumulació de béns per evitar necessitats futures. En el moment en què el diner és considerat com una mercaderia més, veiem que amb freqüència s’utilitza per exercir poder sobre d’altres persones, i genera comportaments com l’agressivitat, l’alienació i l’apatia.
Amb el principi de l’era industrial, la investigació i el desenvolupament de tecnologia no han parat de créixer. Actualment tenim els coneixements, els recursos i els mitjans per satisfer les necessitats bàsiques de tots els habitants del planeta. Malgrat tot, gran part de la humanitat viu per sota del llindar de pobresa, i la riquesa es concentra en poques mans. És evident que és un problema polític més que econòmic, i hi intervenen molts factors. D’una banda hi influeixen trets culturals (imposats?), com la mateixa definició de necessitat. D’altra banda hi ha la distribució desigual dels recursos, que estableix una jerarquia i determina la possibilitat de prendre decisions “lliures”, tant a nivell individual com col·lectiu.
En els últims anys hem vist créixer les desigualtats entre rics i pobres, el contrast entre la facilitat de circulació dels béns destinats a comerç i el reforç de les fronteres per a les persones, la sobreexplotació i la contaminació del medi ambient, la pèrdua de drets laborals… tot legitimat per la lògica del màxim benefici. La humanitat no s’ha adaptat al nou context on tothom podria tenir accés al que necessita per viure, i la por segueix sent el motor que governa els nostres actes, amb totes les conseqüències que se’n deriven. Ja no hi ha un dèficit material, però en canvi no tenim diners per accedir-hi. Hi ha una gran oferta de serveis, però no hi ha prou moneda en circulació per poder- la assumir. Això es tradueix en milions d’aturats que tenen problemes econòmics, malgrat que estan en disposició d’oferir un servei a la societat que podrien intercanviar per béns o serveis que els permetessin viure. Abans la misèria es devia a una falta de producció de béns, i ara es deu a una falta de diners. És doncs una misèria artificial, especialment indignant pel fet que, com dèiem abans, el sistema financer actual no es més que un conjunt de regles arbitràries, que reposen sobre la competició i l’individualisme com a estratègia per assolir la felicitat.
Font: Les monedes socials com a eina de desenvolupament local